Els alumnes de BatPro conquereixen Atenes a la matinada del dilluns, 17 de març de 2025. 18 alumnes de BatPRO i dos professors, amb cara de son, ens vam enlairar cap a la capital de Grècia i bressol de la civilització occidental.

Uns mesos abans, a l’àmbit de Cultura, 2n de BatPRO havia estudiat els llocs que visitaríem i n’havia preparat una guia, a fi que els monuments ens parlessin de la seva història. I, ben preparats per fer front al sol i el vent, vam començar a passejar pel passat. Atenes ens va sorprendre pels contrastos culturals (grecs, romans, bizantins i otomans) i pel tarannà de les seves gents, tranquil·les enmig d’un trànsit més aviat caòtic.

El primer dia, un cop instal·lats a l’hotel (la terrassa del qual gaudia d’unes vistes excepcionals a l’Acròpoli), vam remuntar la història del Kerameikos, un barri mil·lenari per les pedres del qual avui s’hi passegen les tortugues. La tarda vam dedicar-la, per grups, a diferents activitats: alguns van visitar l’estadi de la Pau i l’Amistat de l’Olympiakós (i van tirar-se una foto amb en Bartzokas!), uns altres van arribar-se a l’Acadèmia de Plató, encara un grup va pujar a veure la posta de sol al mont Lycabettus i la resta van deixar-se perdre pels carrerons de Plaka. Després d’un sopar copiós (tot i que el menjar grec va resultar no ser per a tots els públics), aquella nit a ningú li va costar agafar el son: vam caure rendits —però contents— ben aviat.

L’endemà, ben d’hora, vam enfilar el camí cap a l’Acròpoli, que corona el mont Aeròpag, sota un sol que va regalar als més incauts una cara ben vermella pel que quedava de viatge. Allà, entre altres grups escolars i turistes meravellats, les visites de rigor: Propileus, temple de Niké Àptera, Partenó i Erectèon. Des d’allà dalt estant vam veure el Teatre de Dionís —on van estrenar les seves obres Sòfocles, Eurípides, Èsquil i Aristòfanes—, i encara l’Odeó d’Agrippa. Ens vam tirar moltes fotos i vam repassar alguns dels mites grecs relacionats amb la ciutat d’Atenes, la seva fundació, els seus patrons… Ens quedava la baixada, com sempre, més ràpida que la pujada, i visitar els carrers dels barris d’Anafiòtika i Psyri, amb el mercat i la petita església bizantina de Kapnikarea. Un altre sopar (ara que ja ens havien presentat els ets i uts de la gastronomia hel·lènica, sabíem millor quina part del buffet atacar i a quina tenir-li més respecte) i a dormir. Aquesta nit, una mica més tard.

Tercer dia a la capital de Grècia i la nostra ruta apuntava, en primer lloc, a l’àgora grega. Allà van jutjar Sòcrates, va néixer l’escola dels Estoics i Aristòtil va exercir la política. Vam recórrer els temples d’Ares i dels dotze déus, la Stoa de Zeus, la Stoa Pecile i el monument als herois epònims tot provant d’imaginar-los sencers i plens a vessar de mercants, polítics i filòsofs del segle IV aC, tots ells construint una civilització que encara ens admira. Menys difícil d’imaginar va ser el Temple d’Hefest, un dels millor conservats d’Europa i que observa l’àgora des d’un petit turó.

Després del viatge a l’antiga Grècia ens vam traslladar a l’àgora romana, uns carrers més enllà. Molt més petita, els edificis més notables són la porta d’Atenea Arquegetis (que van finançar Juli Cèsar i l’emperador August!) i un edifici octogonal, la Torre dels Vents, que feia de rellotge públic i marcava la direcció dels esbufecs d’Èol. Encara visitaríem la Biblioteca d’Adrià, ja del segle II dC. Amb un fred que ens feia replantejar els modelets de turistes elegants i sofisticats, vam anar a dinar. A la tarda, vam fer camí cap a l’estadi Panatenaic, on es van celebrar les primeres olimpíades modernes. Després, temps lliure per passejar, comprar souvenirs, tornar a l’hotel a abrigar-nos o tastar, en alguna pastisseria, les delícies gregues i les baklava. Un altre sopar (ara ja n’érem experts) i una passejada nocturna aquells que ho volguessin i tothom al llit, que l’endemà el dia ens seria més llarg.

Últim dia. Alguns, més enyoradissos de la cuina de casa seva, ho enfrontaven amb molt d’optimisme. Uns altres, haurien reconstruït alguna casa de l’àgora per quedar-s’hi a viure. En qualsevol cas, la ruta no perdona i encara teníem coses a veure. Primera parada: el Liceu d’Aristòtil. El visitem com cal: a la manera peripatètica i provant d’enganyar Cronos i besllumar, entre les escletxes del temps, els atletes lluitant nus, coberts d’oli i sorra (quins costums, aquests grecs…). Ens esperava encara, pacient, el temple de Zeus, amb les seves columnes monumentals, des del qual es podia veure l’Acròpoli, sempiterna guaita dels atenesos. L’última parada, un cop feta la pujada al turó de Filopap, era la presó de Sòcrates, excavada dins la muntanya. Havíem seguit les petjades del filòsof des de l’àgora grega i arribàvem, llavors, a la fi del seu viatge… i del nostre. Rendits de cansament, vam tornar l’hotel a esperar el bus que ens havia de portar a l’aeroport.

Una hora més tard del previst, ens acomiadàvem d’Atenes des del cel. Era de nit, però tant li feia: ens restava dins els ulls la llum del sol reflectida als marbres mil·lenaris.

I vam tornar. Cansats, amb ganes de pa amb tomàquet i de reveure la família, però portant amagat al cor el tresor de les experiències viscudes. Pel que fa a la resta: allò que passa a Atenes, es queda a Atenes.